Patrimoni Històric, Cultural i Artístic
ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL SANTÍSSIM SAGRAMENT
Formació Històrica del Temple alçat en honor al Santíssim Sagrament
El fet de que el prodigi ocorregut en el Carraixet fora un miracle eucarístic va ser determinant a l’hora de consagrar el nou temple al Santíssim Sagrament. Era temps de fervoroses manifestacions i de revelacions d’extraordinària devoció, com la demostrada per Hugo de Fenollet al Santíssim Sagrament en el Sínode de 1351, així com en la seua intenció d’instaurar la processó del Corpus a València, que ja es venia celebrant en altres ciutats d’Europa.
Mentrestant el rector d’Alboraya veuria minvats els ingressos procedents dels feligresos de la veïna Almàssera. Així mateix, pel que fa al compromís adquirit d’ajuda econòmica amb destí en la “parròquia mare”, també veia esvair-se l’aportació que probablement pactaren parròquia i vicaria. En 1353 la situació es va fer insostenible, i Hugo de Fenollet es va veure forçat a intervindre, encomanant “al rector d’Alboraya que baix pena d’excomunió amoneste els habitants d’Almàssera perquè en el termini de quinze dies paguen 1.700 sous en ajuda de les obres de l’església d’Alboraya, campanes, ornaments i lluminària, ja que s’havien compromés a això”. Es tractava d’una quantitat elevada, perquè hem de pensar, a manera d’exemple, que en 1279 el capellà d’Alboraya entregava “62 vaig solidar i 4 denarii” amb destinació a la guerra santa. D’altra banda, un jurat de la ciutat de València en aquells moments cobrava al voltant de 50 sous a l’any. Per tant, 1.700 sous suposaven una suma considerable a entregar.
Mentrestant el rector d’Alboraya veuria minvats els ingressos procedents dels feligresos de la veïna Almàssera. Així mateix, pel que fa al compromís adquirit d’ajuda econòmica amb destí en la “parròquia mare”, també veia esvair-se l’aportació que probablement pactaren parròquia i vicaria. En 1353 la situació es va fer insostenible, i Hugo de Fenollet es va veure forçat a intervindre, encomanant “al rector d’Alboraya que baix pena d’excomunió amoneste els habitants d’Almàssera perquè en el termini de quinze dies paguen 1.700 sous en ajuda de les obres de l’església d’Alboraya, campanes, ornaments i lluminària, ja que s’havien compromés a això”. Es tractava d’una quantitat elevada, perquè hem de pensar, a manera d’exemple, que en 1279 el capellà d’Alboraya entregava “62 vaig solidar i 4 denarii” amb destinació a la guerra santa. D’altra banda, un jurat de la ciutat de València en aquells moments cobrava al voltant de 50 sous a l’any. Per tant, 1.700 sous suposaven una suma considerable a entregar.
A principis del s. XVII Escolano descriu el lloc d’Almàssera com “un poblat de quaranta cases”. La quantitat de veïns que habitaven el lloc d’Almàssera a mitat del SIV no ha arribat fins a nosaltres a través de les fonts. La relació que es va confeccionar amb fins recaptatoris en 1646, citada anteriorment, oferix una xifra concreta: 50 persones. No obstant això, este tipus de llistes cobradores no oferix una fiabilitat completa, perquè generalment es tendia a esbiaixar el sumatori. Així les coses, hem de suposar que la quantitat de veïns en el segle XIV seria inferior a les xifres oferides per al segle XVII. El nombre de feligresos al bé espiritual del que no podia atendre’s convenientment era un factor determinant a l’hora d’examinar la possibilitat de desmembrament en un procediment eclesiàstic. No obstant això, deixant de costat el nombre de parroquians, l’element més destacable seria l’existència d’un lloc, poble o alqueria, poblat per gents cristianes desitjoses d’acostar-se al lloc sagrat de la comunitat veïnal, d’altra banda, únic punt de reunió ciutadana en l’Edat Mitjana. L’altre requisit a tindre en compte, la gran dificultat dels fidels per a acudir en l’església parroquial, que per la distància, ja pels obstacles, ja per les asprors del camí, era complit pels d’Almàssera.
En últim terme, no podem oblidar que els veïns d’Almàssera abonaven les seues contribucions decimals a Alboraya. Conscients que el seu deure era pagar el delme, estaven decidits a portar-ho a efecte en la seua pròpia parròquia. La veritat és que les seues raons pareixen estar carregades de veritat. Esta circumstància ha sigut obviada per la gran majoria d’autors que ens han oferit la seua visió particular del relat miraculós. Algun d’ells afirma, de forma contundent, que la vicaria bugada i la creació de la parròquia d’Almàssera en el Concordat de 1851, es va deure “a l’augment de població i a este miracle de les Formes Sagrades”.
En últim terme, no podem oblidar que els veïns d’Almàssera abonaven les seues contribucions decimals a Alboraya. Conscients que el seu deure era pagar el delme, estaven decidits a portar-ho a efecte en la seua pròpia parròquia. La veritat és que les seues raons pareixen estar carregades de veritat. Esta circumstància ha sigut obviada per la gran majoria d’autors que ens han oferit la seua visió particular del relat miraculós. Algun d’ells afirma, de forma contundent, que la vicaria bugada i la creació de la parròquia d’Almàssera en el Concordat de 1851, es va deure “a l’augment de població i a este miracle de les Formes Sagrades”.
Cronologia
En 1347, un any abans del “Miracle dels peixets”, se sol•licita de l’Arquebisbat de València l’autorització per a la construcció de la Primera Església d’Almàssera. Cap a 1349, i aprofitant la influència del miracle, es dóna l’autorització per a la creació d’una vicaria dependent de la parròquia d’Alboraya. Més tard, en 1352 es firma la separació d’Almàssera de la Parròquia d’Alboraya.
Del temple parroquial anterior a l’actual només queda la Capilla del Miracle o la capella d’Innocenci XI (probablement perquè es va utilitzar com a magatzem traster), ja que la resta de l’Església va ser derrocada en el Segle XIX per a construir una nova (entre 1792 i 1875). La capella ha sigut restaurada en 2002. El retrat d’Innocenci XI, que es troba en la capella de l’actual temple, es deu al fet de ser cosí germà del primer Comte de Parcent i de ser, probablement, el Papa que va dictar la butla perquè el poble d’Almàssera celebrara la Festa del Corpus en el mes d’Agost.
Les torres de l’Església Parroquial del Santíssim Sagrament, destaquen entre la resta d’edificacions de la localitat. Alçada a finals del segle XIX, esta construcció d’estil neoclàssic compta amb un imponent Altar Major, decorat amb gran profusió de frescos, entre ells “El Crist Salvador de l’Església”, que tanca el templet de l’Altar Major, obra d’Antonio Cortina Farinós (Almàssera, 1841 – València, 1890). La resta de les pintures són obra de Remigio Soler (Agres, 1897 – València, 1983), fent sempre referència a l’Eucarístia i de Rafael Cardells (1899 – 1980).
En 1950 es va remodelar l’altar major, i en 1989 s’afig al conjunt de l’altar major una peça d’orfebreria sacra, un reliquiari per a guardar l’arqueta del “miracle dels peixets”. En la mateixa data s’inaugura el cos superior de la torre del rellotge.
Les torres de l’Església Parroquial del Santíssim Sagrament, destaquen entre la resta d’edificacions de la localitat. Alçada a finals del segle XIX, esta construcció d’estil neoclàssic compta amb un imponent Altar Major, decorat amb gran profusió de frescos, entre ells “El Crist Salvador de l’Església”, que tanca el templet de l’Altar Major, obra d’Antonio Cortina Farinós (Almàssera, 1841 – València, 1890). La resta de les pintures són obra de Remigio Soler (Agres, 1897 – València, 1983), fent sempre referència a l’Eucarístia i de Rafael Cardells (1899 – 1980).
En 1950 es va remodelar l’altar major, i en 1989 s’afig al conjunt de l’altar major una peça d’orfebreria sacra, un reliquiari per a guardar l’arqueta del “miracle dels peixets”. En la mateixa data s’inaugura el cos superior de la torre del rellotge.
Arquitectura
Este temple degué de ser construït en una estructura d’arrel gòtica com tots els de la seua època. Estava ubicat en els terrenys que hui ocupen l’Ajuntament i la Casa de Cultura. El temple actual (finals del segle XIX), d’estil neoclàssic és obra de Vicente Març, inspirat, com tants altres, en l’Església del Tremp de València, està articulat en quatre trams, un creuer i el presbiteri semicircular. La fatxada, classicista de formes rectes fonamentalment, consta d’una portada flanquejada per dos torres, amb una creu al centre i dos pitxers.
La fatxada, de rajola sobre base de carreu, destaca per la seua severitat acadèmica i geomètrica. Està emmarcada per dos torres de tres cossos, el primer amb tres finestres, el segon amb dos i el tercer amb un buit de mig punt amb campanes, i coronades per una balustrada. La torre esquerra porta el rellotge en el segon cos. Ambdós torres queden unides per un frontó corb amb dos pitxers a cada costat, que al seu torn emmarca un segon frontó triangular amb óculo en el seu timpà, a què arriben dos parells de pilastres amb capitells corintis que flanquegen la porta allindada, coronada per un gran relleu de pedra, de tema eucarístic.
El Reraltar de la Parròquia del Santíssim Sagrament d'Almàssera
El 29 de setembre de 1702 el Rector d’Almàssera, Mossén Vicent Martí Sans, va beneir la nova Església d’este municipi, les obres de la qual havien començat onze anys abans, destacant el mecenatge del Comte de Parcent. La rehabilitació del Reraltar de la Parròquia del Santíssim Sagrament en Almàssera va constituir un complicat treball de diferents grups de professionals i experts a nivell estructural, arquitectònic i artístic.
La primera fase de rehabilitació arquitectònica es va orientar a la neteja i desenrunament de l’estada, per a més tard sotmetre els seus murs a un tractament antihumitat. Després es va realitzar la recontrucción arquitectònica de parts com l’arcada superior dreta de la sala. També es van reconstruir les algepseries i ornamentacions que adornen el Reraltar. Els treballs de restauració de les pintures de la cúpula i les parets es va realitzar seguint unes pautes. Estes fases, realitzades per restauradors professionals, es van fundar en una prèvia documentació a fi de tornar al conjunt el seu aspecte original. La reposició dels daurats va ser realitzada utilitzant la tècnica de l’or fi a l’aigua per a assegurar una màxima qualitat i durabilitat del conjunt. En la cúpula destaca la figura central del Corder Pascual que descansa en actitud plàcida sobre una Bíblia i sosté una creu a manera d’estendard i un llenç en bandolera. En els murs del reraltar ens trobem amb la gran sorpresa d’esta estada: “el miracle dels peixets” en les seues dos escenes -la pèrdua de les hòsties en el Carraixet i la seua recuperació en boca de dos peixos-. Finalment, cal destacar la pintura que presidix el conjunt pictòric, el retrat del Papa Innocenci XI.
La primera fase de rehabilitació arquitectònica es va orientar a la neteja i desenrunament de l’estada, per a més tard sotmetre els seus murs a un tractament antihumitat. Després es va realitzar la recontrucción arquitectònica de parts com l’arcada superior dreta de la sala. També es van reconstruir les algepseries i ornamentacions que adornen el Reraltar. Els treballs de restauració de les pintures de la cúpula i les parets es va realitzar seguint unes pautes. Estes fases, realitzades per restauradors professionals, es van fundar en una prèvia documentació a fi de tornar al conjunt el seu aspecte original. La reposició dels daurats va ser realitzada utilitzant la tècnica de l’or fi a l’aigua per a assegurar una màxima qualitat i durabilitat del conjunt. En la cúpula destaca la figura central del Corder Pascual que descansa en actitud plàcida sobre una Bíblia i sosté una creu a manera d’estendard i un llenç en bandolera. En els murs del reraltar ens trobem amb la gran sorpresa d’esta estada: “el miracle dels peixets” en les seues dos escenes -la pèrdua de les hòsties en el Carraixet i la seua recuperació en boca de dos peixos-. Finalment, cal destacar la pintura que presidix el conjunt pictòric, el retrat del Papa Innocenci XI.
